Cristina, cal que parlem
Primer de tot, enhorabona Cristina per el teu nomenament com a candidata a la Presidència de la Comunitat Autònoma de Madrid. És segur que has treballat força els últims anys per a postular-te com a candidata a aquest lloc de treball, i imagine que la competència ha estat molt dura.
I no et voldria atabalar massa amb les meves merdes mentals, ja que tindràs molta feina. A banda d'esbrinar què estaran fent els Bukaneros al seu local, i de tirar al carrer a tota eixa gentola que no es va llegir la lletra menuda de la hipoteca, tens la campanya electoral i després, fins i tot, igual et toca governar la capital de l'Imperi. Amb tot el deute impagable, les caríssimes i hipertrofiades infraestructures, eixa trama de corrupció a tots els nivells dins del teu propi partit, el canal de televisió ruïnós de nuŀla audiència i amb plantilla sobredimensionada (ehem)…
No, tranquiŀla, ja dic que no et vull atabalar. Em sap prou greu molestar-te amb els meus problemes com fins i tot, quina barra, recordar-te els teus. Quina poca consideració, per la meva part. No. Però, potser em pugues tirar un colp de mà. Una ajudeta. Jo t'ho explique:
Mira, jo ja quasi que tinc quaranta anys. Massa jove per a ser ministre, massa gran com per a que em seleccione una ETT per a treballar de qualsevol cosa. Mal assumpte. I estic a l'atur. Faça el que faça, no trobe feina. Els anys passen, els estalvis s'esgoten i les oportunitats que passen ja no tornen.
Així, que he fet de la necessitat virtut i he abraçat la perillosa idea de que “els quaranta són els nou vint”. Una mentida piadosa, si vols. La idea ve del concepte ja molt desfasat, de que al arribar als quaranta, un home normal, burgés, amb els fills ja mig criats i avorrit de la seva feina i la seva parella, sent el desig de recuperar la joventut ja perduda. Es comprava una fender stratocaster i s'entestava en dependre a tocar One de Metallica (encara que fos només el començament), es comprava una Harley Davidson fins que l'anava a traure una ambulància de dins d'una sèquia, o es pagava un implant de monyo per a tapar-se les entrades. Fins i tot es podia traure una amant, a la que segur que juraria matrimoni “ara quan em separe de la meva dona”. Segur que els secrets de l'ànima masculina no et son aliens, Cristina.
Res en contra d'aquestes coses, Cristina. Sóc un home també, i els homes tenim necessitats. Però jo no em puc permetre aquestes coses, i a més a més, no m'agraden. No tinc gens d'oïda musical, em fan por les motos, m'he resignat a la meva calba (fidel companya des dels setze anys) i això del poliamor no és lo meu. La paradoxa és que, sense voler, i sense tindre ganes ni haver-ho planejat, visc ara com quan tenia vint anys. Els meus quaranta són, vulga o no, els meus vint anys que tornen.
Parodiant a Zizek, els primers vint van ser una tragèdia, i els d'ara, una farsa.
Als vint anys, menjava del que cuinava ma mare. Com ara. Vivia de l'assignació setmanal que em donaven. Com ara. Em sabia de memòria l'horari d'autobusos i trens, única forma d'eixir del poble i moure’m. Com ara. Em lamentava de tots els concerts, festivals, aplecs i actes que em perdia per no poder anar-hi o pagar-me. Com ara. És exactament igual, només que amb el neguit d'haver conegut la independència (amb perdó) econòmica, d'haver conegut el que era guanyar-me la vida treballant honradament (amb perdó, de veritat), d'haver conegut el que era, o o s'assemblava molt, la llibertat (ho sento, no tinc remei)
I no m'agrada, Cristina. No ho he triat jo. De fet, tinc la necessitat d'abandonar, el més ràpid que puga, aquesta etapa. Els vint anys. Els vells, i els nous. No vull tornar a tindre vint anys, perquè els meus vint anys van ser una merda. I els nous vint anys s'assemblen molt. I es ací on tu, Cristina, em pots ajudar. T'ho explique:
M'agrada Soziedad Alkoholika. Xungo, ho sé. M'agrada molt, i de sempre. I sempre que he pogut, he mirat de gaudir d'alguns dels seus directes. Sempre m'ho he passat bé, però sempre amb el ai al cor de que igual el cancel·laven. Com va passar, ara fa deu anys, al meu poble*:
I com et dic, ací sí que em pots ajudar. I potser, ajudant-me, també d'ajudes a tu mateixa. T'ho explique, espera. Jo ja vaig passar per tot això. No vull tornar a protestar per el mateix. El boicot idiota al qual vau sotmetre a Soziedad Alkoholica i altres grups, de la maneta de l'Associació de Víctimes del Terrorisme i d'altres grups de la (ultra)dreta ja no va servir per a res. Soziedad Alkoholika continua assajant, tocant, venent discos i fent concerts. Heu perdut. Ja no podeu fer res.
L'únic que vos pot passar ara, és fer el ridícul. I més quan encara tindràs restes de pegament de l'enganxina de “Je Suis Charlie”, que segur que vas portar aquell dia. Te'n recordes? Què bé que es defensa la llibertat d'expressió quan no és al teu país!
http://www.gasteizhoy.com/cifuentes-sa-madrid/
Cristina, no et moleste més. Només era això. Jo vull deixar passar els meus vint anys, amb els problemes dels vint anys i les putades de tindre vint anys. Tu, segurament, et voldràs centrar en la teva campanya electoral, amb els teus problemes electorals i les putades de tindre campanya electoral, i més al teu partit. No vulgues lluitar batalles que ja vas perdre. Encara que et semble que et puguen donar vots. No ho faran. I encara que ho feren. Deixa actuar a Soziedad Alkoholika. No siga que algú, que ara té vint anys, puga pensar que res ha canviat als últims vint anys. I que, si no fa res per evitar-ho, res canviï als propers vint anys que vindran.
*Aclariment: al final, el concert de Soziedad Alkoholika es va fer sense problema, encara que amb discreta presència de la Guàrdia Civil i diverses amenaces de grups nazis de la província. El local va estar lluny d'estar ple, i donat que era el concert inaugural de la sala, i vist l'inexistent suport per part de l'ajuntament a la iniciativa no només empresarial, si no també cultural, els responsables de la sala van decidir tancar-la. Ja no es va fer cap més concert. El de Soziedad Alkoholika va ser el primer, i últim, concert de La Nau d'Onda.