Freakonomics: crim i avortament
A finals dels anys 80 l'índex de criminalitat als Estats Units d'Amèrica assolia un màxim històric. Les bandes juvenils controlaven barris sencers de les grans ciutats nord-americanes; la joventut urbana sense futur s'ofegava als suburbis; el jove negre que venia crack al seu cantó del Bronx tenia més possibilitats de trobar una mort violenta als carrers que el seu germà gran un anys enrrere, desplegat al Vietnam.
Les notícies sobre crims violents ocupaven gran part de la escaleta als informatius, les peŀlícules de Hollywood i les sèries de televisió mostraven un món apocalíptic, de bandes, delictes, violacions, robatoris, ciutats escanyades per la violència, la màfia… i les previsions per al futur no eren molt més optimistes…
JUVENILES AND NON-WHITES AS “SUPER-PREDATORS”
Throughout the early and mid-1990s pundits warned of an impending youth crime epidemic (DiIulio 1995). To many observers (e.g., Bennett et al. 1996), the increasing frequency of juvenile violent crime signified that America was now home to a new breed of so-called “super-predators” – amoral, radically impulsive, and brutally cold-blooded preadults who murder, assault, rape, burglarize, deal deadly drugs, engage in gang warfare, and generally wreak communal havoc (Bennett et al. 1996, p. 27; Berkman 1995). As proof, analysts noted that teenage homicides and violent crime arrests doubled between the mid-1980s and the mid-1990s; the number of gun homicides tripled; and juvenile gang murders quadrupled (Bennett, DiLulio, and Walters 1996). Indeed, talk of violent, remorseless teen “superpredators” quickly became part of the public discourse. As criminologist James Fox observed, “Unless we act today, we’re going to have a bloodbath when these kids grow up.” (Quoted in Garrett 1995).
L'obsessió per la seguretat i la lluita contra el crim eren la peça clau a qualsevol campanya electoral i debat polític. Els candidats demòcrates, amb fama de tous i melindrosos, s'esforçaven en mostrar l'actitud més ferma en la lluita contra el crim organitzat. Els candidats republicans prometien mà ferma contra les bandes, la màfia i les drogues. Els ciutadans demanaven més policia, més presons, sentències més dures.
Com se sol dir, un és progressista fins que et furten la ràdio del cotxe.
De fet, unes de les poques qüestions en les que el president Clinton va trobar suport dels congressistes republicans durant la seva primera legislatura (1993-1998) va ser la la lluita contra el crim, on es va aprovar la construcció de més presons i la contractació de més policia. Sembla que aquests sí que eren diners públics ben gastats:
The final legislation provided $8.8 billion for police
hiring, $7.9 billion for prison construction, and about $5
billion for drug courts and social programs designed to prevent
crime.
The new GOP bill would change that configuration
significantly, providing a smaller combined amount for police
and prevention programs. It would wipe out detailed federal
grant programs for police hiring, drug courts and prevention,
replacing them with a $10 billion block grant program that local
officials could spend on anything aimed at improving public
safety. The money saved from cuts in hiring and prevention would
go toward a revised version of the prison construction program.
Però, inexplicablement, mentre els polítics discutien com gastar més i més diners públics en seguretat, policia i presons, experts alertaven d'un “bany de sang” imminent a les ciutats, els informatius obrien amb noticies d'assalts, assassinats i violacions, i emetien l'enèsim episodi de la sèrie violenta de moda, la activitat criminal baixava a tota Nord-Amèrica.
font: wikipedia: Crime in the United States
On estaven tots els criminals? On eren les zones de guerra urbana, els barris en mans de les bandes criminals, la delinqüència descontrolada, els “adolescents de sang freda, amorals, radicals, impulsius i brutals, que assassinaven, assaltaven, violaven, robaven, venien drogues, participaven en guerres de bandes i causaven estralls generalitzats”?
Diuen que metre que el fracàs es orfe, l'èxit té molts pares. Així que molts dels experts que predicaven l'apocalipsi durant la primera meitat dels 90, canviaren de bàndol i començaren a explicar el miracle de la davallada de la criminalitat. Entre altres, es van felicitar per les innovacions a l'estratègia policial contra el crim, la construcció de presons, penes més dures i l'augment dels efectius policials, el major control de les armes de foc, el creixement econòmic viscut als 90, els canvis en el mercat de les drogues i fins i tot a l'envelliment de la població.
Però una observació d'aquestes estratègies generen alguns dubtes sobre la seva eficàcia real, donada la baixada generalitzada de la delinqüència a tots els Estats Units:
La majoria de les noves estratègies policials i plans específics es varen desenvolupar a finals dels 90, quan el crim estava ja en la etapa de caiguda. A més, no es varen aplicar a tot el territori per igual.
Els informes més optimistes indiquen que aproximadament un 10% de la davallada de la criminalitat va ser conseqüència directa del augment dels efectius policials, i fins a un terç per les penes de presó més llargues.
El major control d'armes de foc ja estava en marxa anys abans de la baixada de la criminalitat, sense cap efecte real.
La dècada dels 60 va ser una dècada de fort creixement econòmic, i també de fort creixement de la criminalitat. No hi ha relació directa.
La caiguda del preu de les drogues (cocaïna i els seus derivats, com el crack) explica el descens de fins a un 15% dels delictes violents, donat que els menors beneficis del tràfic allunyen al crim organitzat (al menys, de la venta directa al consumidor, no del tràfic a gran escala). I a més, el consum de droga actual no és de cap de les maneres inferior al dels anys 80; només es que genera un menor nivell de crims violents i d'alarma social.
La majoria dels crims violents són comesos per homes joves, de entre 20 i 30 anys. Població més adulta, població menys violenta. Però el canvi generacional és un procés lent, que abasta… bé, generacions. No explica per sí a soles un canvi brusc en la tendència.
Llevat que alguna cosa ocorregués entre 20 i 30 anys de principis dels 90… que d'alguna cosa afectés al aquells joves destinats a convertir-se en delinqüents juvenils, traficants i membres de bandes…
D'una forma o d'un altra, semblava que l'amenaça del “súper-depredador” havia estat… avortada.
Roe contra Wade, l'Estat no pot denegar a una dona el seu dret a decidir. #
Encara que durant els primers anys d'existència dels Estats Units estava permès avortar abans del “despertar” (abans de notar els primers moviment del fetus, usualment les primeres quinze setmanes d'embaràs), al segle XIX molts estats començaren a prohibir la pràctica, i aquesta de totes formes solia ser una intervenció dolorosa, poc segura i mal considerada socialment. Però als 60 i 70 alguns Estats començaren a permetre la interrupció voluntària de l'embaràs sota alguns casos (com violació, incest, o perill per a la mare).
L'any 1973 el cas de Jane Roe (pseudònim sota el qual es trobava Norma L. McCorvey, una víctima de violació a la que l'Estat de Texas no li havia permès la interrupció de l'embaràs) arribava al Tribunal Suprem. La sentència del Jutge Blackmun va ser clara, i va forçar a legalitzar l'avortament a tots els EUA:
Poques decisions són més personals i íntimes, clarament més privades, o més bàsiques a la dignitat individual i a l'autonomia personal, que la decisió d'una dona - amb la guia del seu metge i dins dels límits especificats a Roe - que el fet de per posar fi al seu embaràs. El dret de la dona a prendre aquesta decisió lliurement és fonamental.
font: Wikipedia: Abortion statistics in the United States
Abans de la legalització de l'avortament, només les dones riques podien pagar-se la intervenció, ja fos legalment o no. Les dones pobres, solteres, adolescents, sense feina fixa, o sense estudis, que vivien al carrer o a barris marginals, òbviament no tenien accés a la interrupció voluntària del seu embaràs.
Quin futur tindria aquest nadó no desitjat? Els xiquets nascuts abans de la sentència Roe contra Wade tenien un 50% més de probabilitats de viure a la pobresa i un 60% més de viure a una família monoparental que un xiquet nascut als 80, amb la sentència ja implantada a tots els Estats. Els nascuts a famílies monoparentals tenen més possibilitats de cometre algun delicte juvenil, al igual que ser fill de mare adolescent… i al igual que ser fill d'una dona de baix nivell educatiu.
I si naix xiqueta? La delinqüència és un fet més propi d'homes joves; però les dones filles de famílies monoparentals, pobres, amb baixa formació acadèmica… solen estar destinades a repetir les errades de les seves mares, malauradament.
A principis dels 90, molts d'aquells joves que podrien haver nascut si no hagués estat per la legalització de l'avortament començarien les seves carreres criminals als barris de les gran ciutats: petits traficants de droga, lladres, sicaris, matons, membres de bandes criminals… i no només per la forta pressió policial sinó també per la curta esperança de vida del delinqüent juvenil (els que tenien sort complien els 35 anys a presó, els que no, no vivien tant, i de totes formes no hi ha delinqüents juvenils de 40 anys) Sense un subministrament constant de “sang jove” les xarxes criminals no van arribar a veure el nou mil·lenni.
La legalització del dret de les dones a decidir sobre el seu embaràs ens va deixar, dos dècades després, sense la “massa crítica” suficient com per a mantenir els índex de criminalitat al nivell del passat.
I d'altra forma, l'elevat índex d'avortaments per 1000 naixements no significa que la població haja sentit un descens notable. Simplement, si una dona té la capacitat de decidir, decidirà quin és el moment per a tindre descendència. Si és capaç de continuar amb la seva vida sense la càrrega d'un fill no desitjat, pot trobar feina i així eixir d'una situació de marginalitat, pot finalitzar els seus estudis i per tant rebre una formació i gaudir de millors possibilitats laborals, pot trobar una parella estable, i d'aquesta forma allunyar la necessitat de cuidar d'un fill a soles.
Com es natural, elles decidiran quin és el millor moment per a tindre fills. I de passada, lluitaran contra el Mal. Només ens cal a la resta deixar-les prendre la seva decisió, i respectar-la.
Aquesta va ser la tesi defensada pels economistes Steven D. Levitt i Stephen J. Dubner, publicada al seu llibre Freakonomics, al capítol “On han anat tots els criminals? i de forma més rigorosa, al seu paper a la Universitat de Chicago "L'impacte del avortament legal al crim”
També, informació un poc mes “llegible” a la wikipedia: Legalized abortion and crime effect