Pot la desigualtat econòmica acabar amb el desenvolupament científic?
No fa molt de temps, la revista Esquire plagiava a MIT Magazine amb la famosa portada de Buzz Aldrin i la seva ja famosa frase:
“You promised me Mars Colonies. Instead, I got Facebook.”
I l'afirmació d'Aldrin ens pot fer pensar… realment quins avanços reals s'han produït, diguem-ne, des dels anys 80? Pràcticament tots els estris que tenim a casa existien (amb alguna diferència menor) als anys 80-90; encara conduïm cotxes per a anar a la feina, cotxes que cremen combustibles fòssils i no cèl·lules d'hidrogen, o bateries súper-eficients… El vol supersònic comercial (el famós Concorde) ja és un somni del passat, i la data de la tornada de l'home a la Lluna (no diguem de l'arribada a Mart) és cada dia més i més llunyana.
Pràcticament els únics avanços reals i observables quotidianament són els derivats de l'electrònica i la informàtica: ordinadors, mòbils, Internet, aplicacions… pràcticament aquest petit miracle de la electrònica, amagat a la nostra butxaca, seria l'únic que podria deixar bocabadat un hipotètic viatger del temps, vingut dels 80.
I com passa tot això? Realment el desenvolupament científic i tècnic s'ha aturat? Sí, és cert, la ciència mèdica ha donat grans passes en l'eradicació de moltes malalties, però generalment (i per sort) no ens cal adonar-nos d'aquests avanços. Però des del punt de vista d'un ciutadà, d'un país occidental nascut a mitjans del Segle XX, els avanços han sigut continuats: la popularització de l'automòbil, la transformació de les ciutats, la conquesta de l'espai, l'aviació comercial accessible a totes les classes socials, la informàtica,… perquè ens sembla que aquest desenvolupament ha finalitzat? No ens havien venut bases en Mart?
Una de les possibles explicacions és que ara, al contrari que en dècades passades, no és que el desenvolupament científic ha “frenat”, sinó que la força econòmica que el mantenia i el “retroalimentava” ha (gairebé) desaparegut. Aquesta força era el desenvolupament econòmic de la majoria de la població (la tal volta mal dita “classe mitja”), que permetia que els avanços es feren populars, i que els nous productes fabricats gràcies al avanç científic arribaren a la societat.
Com explica John B. Taylor :
Això mostra el creixement dels ingressos des del final de la Segona Guerra Mundial, tant per al 10% més ric com per al 90% restant. Des del final de la Guerra fins a mitjans dels 60, el creixement dels ingressos era consistent i continuat, amb pocs canvis respecte a classes socials. Però a finals dels 60 i a la dècada dels 70 aquest creixement es va frenar de forma clara per ambdós grups. Això coincideix amb la dolenta política econòmica i les turbulències econòmiques d'aquella època. Després, coincident amb la “Great Moderation”(sic) dels 80 i 90, el creixement dels ingressos es va disparar. No obstant, la majoria dels creixement es va donar a les classes altes, i amb un moviment bombollejant a la resta de la població. Ja en anys més recents, coincidint amb la tornada de polítiques econòmiques menys efectives, el creixement dels ingressos ha tornat a frenar.
Evidentment, tot avanç científic i tècnic comporta l'arribada d'un nou sector productiu, i un nou mercat per a una sèrie de productes i serveis que abans no existien… tota una sèrie de canvis que obliguen a ser finançats, primer mitjançant inversió (pública o privada) i després per part dels consumidors. És clar que, en una cultura industrial de la producció massiva, només aquells productes i serveis orientats al segment més ampli possible de la població tindran (teòricament) un èxit comercial. Si aquest segment majoritari es troba amb una capacitat de consum disminuïda, només aquells productes o be econòmics (fins l'extrem de productes gratuïts, com ara les Xarxes Socials -Facebook- que Aldrin ens contava) o be de desenvolupament no rupturista, és a dir, simples evolucions d'una tecnologia anterior (el mòbil com a evolució de les tecnologies de telefonia fixa i radiocomunicacions, els smartphones com a evolució de l'ordinador personal, …) tindran l'oportunitat d'arrelar dins del mercat actual.
Mentre no torni un creixement econòmic consistent i continuat a la majoria de la població, no es podrà finançar un creixement científic, tècnic e innovador. Els dos creixements, pel que sembla, van aparellats, i pot ser fins i tot es retroalimenten un a l'altre.
El concepte de la retroalimentació entre els dos tipus de creixement crec que es una peça fonamental del meu raonament, i potser fins i tot del nostre sistema econòmic. El concepte de la “destrucció constructiva” del Capitalisme, pel qual sistemes nous més eficients desplacen i fins i tot fan desaparèixer vells sistemes poc eficients és un dels motors del desenvolupament (un altra volta, tant científic com econòmic). Pot ser, i ara estic especulant, sense aquesta revisió constant, les estructures tendeixen a sedimentar-se, deixant de ser sectors dinàmics i creadors de feina, ingressos i innovació per a esdevindre en oligopolis, actuant com a frens del desenvolupament més que al contrari.
Mentrestant, ni cap empresa, ni cap estat, ni cap de nosaltres ens podrem permetre desenvolupar la tecnologia necessària per a una base a Mart. Però, tranquils, segur que existeix un clon de FarmVille on pots dur la gestió diària d'una expedició a qualsevol indret del Sistema Solar.
Més a Slate “Can America Afford Innovation?”
P.D. No vull deixar de referir-me a l'article original de MIT Magazine, ja que m'he permès fer servir la seva portada per a presentar aquestes lletres. En aquest article “Why we can’t solve big problems” donen un altre punt de vista sobre els motius de la aparent frenada a la innovació, referint-se als problemes de finançament (la recerca de beneficis a curt termini amb el menor finançament i riscos possibles) però també a la complexitat exponencial que representen cada vegada més els reptes científics del futur, especialment al comparar-los amb els avanços ja assolits.